Agustín Sánchez Iglesias

Va començar una llarga i dura etapa de treball, amb moments molt difícils i d’altres on vaig poder veure alguns fils d’esperança. La constància, la disciplina i la creença en la teràpia van ser els meus grans aliats, però sobretot la confiança en els professionals que em van ajudar.

Vaig començar la meva carrera musical als 12 anys tocant la gaita, i posteriorment em vaig iniciar en un altre instrument, la zanfona. La música tradicional gallega sempre m’ha acompanyat en tot moment, no només en l’àmbit personal sinó també en el professional.

Tot transcorreguia amb total normalitat fins que, a finals del 2016, tot va començar a ensorrar-se. Va arribar lentament i en silenci, sense tenir la més mínima idea del que m’estava passant. Tenia sensacions molt estranyes, ja que notava que no era capaç de tocar amb fluïdesa i sentia cada vegada més tensió i rigidesa a la mà esquerra. Però jo seguia com si res, empitjorant-ho tot encara més insistint en el mètode d’estudi que durant tants anys m’havia servit com a estudiant. Un dia allò va arribar al límit i em vaig adonar que tenia un problema seriós: el dit anular es flexionava involuntàriament cap avall, com si tingués un pes a sobre. Va arribar un punt en què aquella situació se’m va escapar de les mans i va acabar en frustració i desesperació. La por va aparèixer quan vaig comprovar que ni tan sols era capaç de tocar les melodies que havia après en els meus inicis. Vaig deixar de tocar!

Després de fer diversos intents, tots ells fallits, vaig decidir que ho havia de consultar amb un metge. Vaig parlar amb diferents doctors de diverses especialitats, i cap em va saber aclarir res. Fins i tot algun va intentar fer-me sentir vergonya per queixar-me del meu problema. Després ho vaig entendre: no eren músics i no eren conscients del que suposa per a un músic no poder tocar. Vaig pensar a deixar la música, i fins i tot se’m va passar pel cap que el millor era vendre els instruments i oblidar-me de tocar.

Un dia, parlant amb un amic, també músic, em va recomanar moltíssim la clínica “Institut de l’Art”, a Terrassa. No ho vaig dubtar. Vaig veure una gran oportunitat, no tenia res a perdre i vaig decidir contactar per correu electrònic amb Jaume Rosset. El 30 de maig del 2018 vaig anar cap a Terrassa, jo i la meva zanfona. El doctor em va examinar i finalment em va diagnosticar “distonia focal”. El doctor va ser molt clar i concís amb mi, informant-me molt bé sobre la malaltia, com tractar-la i les possibilitats de curació.

A la clínica vaig conèixer la Sílvia Fàbregas, amb qui vaig aprendre a entendre i treballar amb la teràpia SMR (Sensory Motor Retuning). A partir d’aquí va començar una llarga i dura etapa de treball, amb moments molt difícils i d’altres on vaig poder veure alguns fils d’esperança. La constància, la disciplina i la creença en la teràpia van ser els meus grans aliats, però sobretot la confiança en els professionals que em van ajudar i que, al final, van fer que aquest llarg període de gairebé 4 anys donés fruits. Van ser uns anys molt durs i esgotadors; moltíssimes hores invertides en la teràpia i massa moments de frustració. Però va valer la pena!

"Sens dubte, va ser una experiència que m’ha marcat, no només pel fet d’afectar la meva gran il·lusió, la música, sinó també per tenir la sort de conèixer uns grandíssims professionals que van estar sempre allà, en els moments més crítics, no només des del punt de vista mèdic sinó també emocional. Gràcies, Sílvia i Jaume!, per la vostra sinceritat, comprensió, capacitat de resolució de problemes, per fer-me replantejar el mètode d’estudi tradicional i pel tracte immillorable rebut. Us estaré eternament agraït."