Luís Pedro Bráviz
Organista.
Hem arribat a la Meta. Després de gairebé quatre anys intensos de treball, podem dir que la distonia ha quedat desterrada, potser en un lleu record, potser en el no res.
I dic treball, i no lluita, perquè durant tot aquest temps no ha estat el meu adversari, el meu enemic. No, ha estat companya de viatge durant molts anys, creadora insaciable de desavinences constants, de desencontres, i clar, davant l'incòmode, davant allò que és desestabilitzant, s'imposa la desconsideració, el menyspreu, i finalment -feliç en aquest cas- l'oblit.
No ha estat fàcil, i a vegades -moltes- les forces per seguir avançant semblaven diluir-se en un mar de dubtes davant la falta de sensacions il·lusionants de progrés, o davant l'aparició de vells i indesitjats "fantasmes".
Però, com el "himalaista" que necessita aclimatar-se a l'altura, ascendint a poc a poc per després tornar al camp base, així s'anava consolidant el progrés. Un període d'inestabilitat no significava altra cosa que un impuls contundent per consolidar bones sensacions i avançar clarament en el procés de curació, a manera de curiós i sorprenent "efecte rebot". Gràcies sinceres a tot l'equip de l'Institut, a la Cristina, al Doctor Jaume Rosset i, molt especialment, a Silvia Fàbregas, sense el seu treball, dedicació i suport inestimables, aquest final feliç no hagués estat possible.